Pensar diferent,parlar diferent

La resposta que va donar l’alcalde de Lleida a una pregunta de la Xarxa de Televisions Locals sobre els centenars de plaques del Règim que encara hi ha en edificis de Lleida (“que agafin una escala, pugin i amb un tornavís i les treguin”) ha propiciat una reacció relativament popular i un debat força viu, en contrast amb la impassibilitat de la política oficial. L’evolució d’aquesta crisi del tornavís ha situat novament Lleida en els noticiaris d’abast nacional i el debat ideològic m’ha dut a recordar allò afirmat per Gregorio Morán l’any 1991: que la pèrdua de la memòria col·lectiva sobre el que va ser realment el franquisme va ser una part del preu que ens va tocar pagar per una Transició feta des de les mateixes estructures del franquisme. Els conceptes més simpàtics que el franquisme havia encunyat sobre ell mateix (el desarrollismo, els 25 años de paz) es van sumar a la por de la Guerra Civil, a l’amnistia, al consens... i van constituir els ingredients d’aquella gran olla fumejant on els protagonistes del procés (Areilza, Carrillo, Felipe González...), RTVE, els grans grups mediàtics i cronistes com Victoria Prego van cuinar el relat dominant sobre la Transició

Des de finals dels 90, s’ha anat produint un degoteig des testimonis sobre els represaliats, els desapareguts, els infants robats i d’altres víctimes del franquisme; un règim que no va modificar essencialment, al llarg dels anys, la seua capacitat repressiva. Es pot oblidar que en el mes de setembre del 1975, governant Franco i essent Juan Carlos el seu successor (des del 1969), el règim encara afusellava, a pesar dels precs del Vaticà? És ara que comença lentament a deixar de ser considerada ridícula o marginal una interpretació de la Transició no subordinada al discurs predominant durant el darrer quart del segle XX. Com diu el semiòleg americà George Lakoff, un canvi de marc és un canvi social i “pensar de manera diferent exigeix parlar de manera diferent.” És això el que estem començant a fer?