La Sra. Highsmith a Lleida

Com a mostra del canvi d’orientació de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, en el mes d’abril de 1987 vam organitzar una Setmana de Rellançament que incloïa un cicle titulat Viatges a l’interior de la novel·la, editat posteriorment per l’enyorat Víctor Siurana i publicat per l’IEI. El dia de Sant Jordi, Bernard-Henry Lévy va pronunciar la primera conferència i el 26 va parlar Patricia Highsmith, que va passar uns dies a Lleida. No acceptava entrevistes, però sí converses amb periodistes de Lleida o de Barcelona i Madrid, que van fer el viatge per prendre una cervesa amb la mare de Tom Ripley o acompanyar-la en la seua visita al barri antic i a la Seu, i que se sorprenien de l’entusiasme amb què els lleidatans celebrem aquesta diada. L’expectació era tan gran que ens vam veure obligats a traslladar la seua intervenció al Palau de Vidre. La resta dels ponents (Baltasar Porcel, Malcolm Bradbury, Vázquez-Montalbán i Joan Perucho) van intervenir a la sala de l’IEI, que va quedar absolutament desbordada.

Recordo la impressió que va causar en la Sra. Highsmith l’espectacle cívic i festiu de l’ocupació dels carrers, les sardanes i el tràfic de roses i de llibres, entre d’altres coses més prosaiques, com el consum de caragols o les oportunitats en forma de mobiliari que s’acumulaven a la vora dels contenidors i que va descobrir una nit, en sortir de sopar del desaparegut Scheyton de Prat de la Riba. Personalment, Highsmith no era una persona diguem-ne “fàcil”. Alguns l’han qualificat de cruel o poc estimable. Mentre va estar amb nosaltres, em va semblar raonablement extravagant i divertida, poc interessada en el joc d’agradar als altres, però rematadament intel·ligent i molt generosa amb la institució i la ciutat que l’havien convidada. Mai no vam saber per quina misteriosa raó va acceptar de desplaçar-se a Lleida, des de Locarno, ja que habitualment no acceptava invitacions d’aquesta mena. Va ser com un premi a la nostra audàcia o a la nostra impertinència juvenil? No ho sabrem mai, però li hem d’agrair que ens ajudés a demostrar que es pot créixer en els marges sense ser gens marginal.