Incerta glòria

Després de veure la pel·lícula dirigida per Agustí Villaronga, he rellegit Incerta glòria, l’obra de Joan Sales en què està basada i que ha estat considerada una de les més importants escrites en català, durant el segle XX. La novel·la intenta mostrar la complexitat moral de la guerra d’Espanya, sense dogmatismes. Ho fa des d’una perspectiva catalana i republicana, però catòlica i molt crítica tant amb els abusos de la revolució com amb els del feixisme. Escriu Sales: “El que arriba sempre, fills meus, és la repugnant carnisseria, Robespierre i Napoleó, Hitler i Stalin, la guillotina o la cambra de gas, els camps de concentració, un oceà de sang i de merda...”. La història recollida en la pel·lícula s’ambienta en plena guerra al front d’Aragó, a les trinxeres i en els bombardejos de Barcelona, i està construïda amb un feix de sentiments contradictoris, hostilitats, impulsos, deliris i disputes que configuren un infern on l’autèntic enemic és el mal que hi ha dins l’individu.

“La incerta glòria d’un dia d’abril...” és el fragment del vers de Shakespeare amb què Sales va titular la seua obra. Es refereix al radiant 14 d’abril en què es va proclamar la Segona República. A mi m’ha fet pensar en el fet que, enfront de la saturació de la política, la temptació de moltes persones honestes és anar-se’n i callar, per sobreviure a la precarietat i la impotència. Sobre això, l’assagista Marina Garcés afirma que “com bé saben també les guerrilles, la retirada només pot ser temporal i tàctica. És una eina per combatre millor. És a dir, per abordar la vida sense perdre-hi la vida. Això implica viure, pensar i lluitar sense deixar d’experimentar”. Enretirar-se sense marxar, situar-se en els marges d’un sistema que no ens agrada, sense desvincular-se del món, convertint-nos en partisans de la política, disconformes amb el fet que unes dotzenes de persones (més o menys influents, honestes, intel·ligents) decideixen qui i com va a les llistes electorals, quin el marc de les aliances i quin l’espai de l’anomenat “realisme polític”, que sovint emmascara el reduït terreny en què ens volen confinats.