Douce France

“Douce France/Cher pays de mon enfance/Bercée de tendre insouciance/Je t’ai gardée dans mon coeur!”. Amb la música de Douce France, una cançó de Charles Trenet escrita l’any 1944 durant l’ocupació alemanya, i que agradava especialment a Raymonde Sallé, la vídua de Víctor Torres, ens vam acomiadar d’ella, divendres passat. Per molts motius, devíem un reconeixement a la joveneta que es va enamorar de Víctor Torres, mentre valsejaven junts, l’any 1941, a Montpeller; a la mare, l’àvia, l’amiga i la ciutadana. Recordaré sempre la seua memòria impressionant, les moltes coses que em va explicar, no només sobre el Víctor i sobre la vida amb ell i els seus fills, sinó també sobre la seua família paterna i materna, fidel a l’Església reformada de França; sobre el seu pare Marcel Sallé, professor de literatura anglesa, traductor de Shakespeare i ex­combatent a la Gran Guerra; sobre la vida durant la II Guerra Mundial i l’ocupació nazi, i sobre el seu profund compromís amb la llibertat i la justícia. De la Raymonde republicana, de la Raymonde que va elegir passar els darrers anys de la seua vida a Catalunya i a Lleida, no oblidaré tampoc la que probablement va ser la seua darrera aparició pública, quan va anar a votar a la seu de la Delegació del Govern, visiblement emocionada, en la segona fase del procés de participació de la consulta sobiranista del 9-N. Entre la llibertat i la submissió, entre el compromís i la resignació, la Raymonde sabia molt bé quina era la seua opció i no se n’avergonyia. La millor forma de recordar algú és essent, en certa mesura, la persona en què aquest algú ens va convertir –almenys, en part– i vivint la vida que ens va ajudar a forjar. Retroactivament, la mort allibera el sentit de la vida de cada persona. És en aquest darrer moment que podem valorar i interpretar una existència com la de la Raymonde.