Catalanisme i nouvinguts

Divendres, Politico, el mitjà de comunicació de referència a les institucions europees, dedicava la portada de la seua edició europea de divendres passat als “nous catalans”. En la foto apareixia –amb el turbant i la barba característica de la seua confessió– Gagandeep Singh Khalsa, portaveu de la comunitat sikh a Catalunya. La publicació destacava que l’actitud dels immigrants instal·lats a Catalunya (es calcula en un quart de milió de persones les que podrien votar) podria ser decisiva en el referèndum del mes d’octubre, i afirmava que “contràriament al clima de xenofòbia que es viu a Europa, el nacionalisme català s’ha destacat per ser acollidor i donar la benvinguda els immigrants”. Segons la diputada republicana d’origen uruguaià Ana María Surra i el coordinador d’immigració de l’ANC, el congolès Saoka Kingolo, els nouvinguts s’impliquen cada cop més en la política i el seu interès per l’opció independentista té a veure amb les promeses de treball, papers i dignitat. Malgrat les acusacions d’una minoria etnicista que preferiria que la condició d’immigrant fos hereditària, tenim la sort que la idea de país que predomina a Catalunya és democràtica, cívica i republicana. És lògic que el missatge d’un sol poble i la immersió lingüística com a oportunitat perquè tothom s’integri en una societat on poder viure i conviure en català i castellà són les dues bèsties negres del nacionalisme espanyol. El classisme i la xenofòbia associats a l’espanyolisme sempre han jugat a intentar trencar Catalunya en dues comunitats, confrontar-les per la llengua i fer-nos creure que som dos (o dos-cents) pobles i no un de sol. Feliçment per a nosaltres, els catalans no hem estat mai ni som una raça, sinó un país d’identitats múltiples, on la cultura i la llengua fan d’element comú i de punt de trobada, tant dels que van arribar en el segle XX com dels que ho han fet en aquests darrers anys.