Consciència

Estem sota els efectes de l’enèsima onada de calor o, dit d’una altra manera, estem patint la calor que serà cada vegada més habitual. Els mosquits ens empaiten i ens n’anem al llit amb 25 graus de temperatura. Jo la suporto molt malament, la calor. M’arriba a fer sentir una desesperança enganxosa. Un altre any, tinc la sensació que amb aquesta temperatura no podré fer res, però a la fi m’adapto com puc i acabo el curs i em disposo a enfilar la quotidianitat de l’estiu; aquesta quotidianitat que Josep Pla va saber captar tan bé.

La vida de cada dia té un moviment intern, que cal saber copsar. La ment se’n va, en un automatisme constant, cap endavant o endarrere. Resulta difícil arrelar-se aquí i ara, en aquestes llargues nits sense ni una alenada d’aire. La nostra identificació amb el monòleg interior de la ment crea un sentit d’un mateix que és incomplet. L’anomenem jo, al protagonista d’aquest monòleg, però si donem per fet que nosaltres només som únicament aquesta mena de jo, estem renunciant al coneixement d’estats més profunds i de la nostra consciència.

Montaigne afirmava: “Dic la veritat, no tanta com vull, però tant com m’atreveixo a dir, i m’hi atreveixo una mica més en envellir... la meua consciència està contenta d’ella mateixa, no com la consciència d’un àngel o d’un cavall, sinó com la consciència d’un home...” Enfront del brogit de la vida, la temptació és retirar-se. Molta gent ho fa, sota diferents banderes, per sobreviure a la precarietat i a la indignació, però com passa en la guerra de guerrilles, la retirada només pot ser temporal i estratègica. Quan es fan grans, algunes persones queden més convençudes de la seua importància. A d’altres, els passa el contrari.

La vida és com la lectura. Quin sentit té la meua vida o la meua lectura? L’únic sentit que té és que és la meua.