Els óssos i les estrelles

Ens costa entendre que una tecnologia és també una ideologia. L’automòbil, la televisió o internet han reinventat les nostres vides i gairebé sempre ens les han fet més complicades. Consultem el mòbil 150 vegades al dia, allarguem la jornada laboral gràcies al correu electrònic, ens fascinen els aparells que ens permeten realitzar dues o tres tasques simultànies, aplaudim la capacitat dels treballadors d’una empresa de poder portar diversos projectes alhora, i considerem normal l’estil de vida dels polítics que renuncien a fer vida familiar, a llegir o simplement a reflexionar sobre el que estan fent. Les excepcions existeixen, però són escasses. Des de 2011, Volkswagen talla el correu electrònic –als seus treballadors– a un quart de set de la tarda i no el desbloqueja fins a les set del matí.

Animats pel sistema, els dissenyadors creen recursos per obligar-nos –en la pràctica– a fer amb el nostre temps coses que realment no desitgem. Si féssim cas al que explica la infermera australiana Bronnie Ware, especialista en cures pal·liatives, autora d’Els 5 penediments més freqüents dels moribunds, comprendríem que el que les persones a punt de morir realment lamenten és no haver tingut més coratge per viure, haver treballat massa, no haver expressat els seus sentiments, no haver dedicat més temps a les amistats i, sobretot, no haver-se permès ser més feliços.

Cada estiu, fa més de 30 anys, quan faig el mort a la piscina, mentre no sento res i veig passar uns núvols alts i esfilagarsats, entre els pins, em prometo un cop més que un dia descriuré amb temps i amb tots els detalls aquesta sensació única i que ho faré a la meua manera. Al cap d’uns minuts, quan surto de la piscina i l’aigua em regalima cap als ulls, recordo el lament de Flaubert, a Madame Bovary: “La paraula humana és com una caldera trencada on toquem melodies perquè ballin els óssos, quan voldríem commoure les estrelles.”