Després de la mort

El 24 de juliol de 2016, diumenge, El Mundo va fer una cosa poc freqüent, periodísticament parlant. En la seua edició en paper –però no en la digital– va publicar set pàgines sense cap imatge i gairebé sense cap punt i a part, en forma d’un monòleg dramàtic (Inconsolable) escrit per Javier Gomá Lanzón, després de la mort del seu pare. És clar que Gomá Lanzón no és cap mindundi, sinó un filòsof reconegut, patró d’un parell de teatres de Madrid i director de la Fundació Juan March, i que enguany La imagen de tu vida, un llibre que presenta una reflexió sobre la perdurabilitat després de la mort i inclou un assaig sobre la imatge vital de Cervantes i el monòleg citat al principi, que es representarà del 28 de juny al 23 de juliol, al teatre María Guerrero de Madrid.

Deixant a banda les creences religioses, la hipòtesi de Gomá Lanzón és que hi ha dues vies de perduració humana: la confecció d’una gran obra d’art (a l’abast d’uns pocs, evidentment) o la imatge d’una vida exemplar, recordada pels supervivents del difunt i que l’autor considera un repte a l’abast de tothom. Gestada al llarg de tota una vida, aquesta exemplaritat s’il·luminaria amb la mort i perviuria en la consciència de familiars, hereus o deixebles del finat. Quant a la primera opció, em sembla evident que l’autoria de la Capella Sixtina, de la Novena Simfonia o de Hamlet atorguen una glòria de llarga durada. Pel que fa a la segona, la qüestió em sembla molt més complexa. Certament hi ha vides exuberants i heroiques, però en la majoria dels casos no podem esperar cap altre sentit de la vida humana individual, des del principi fins al final, que la contribució de cada persona –encara que sigui ínfima– al desenvolupament de les possibilitats de la vida, a través de milions d’existències aparentment modestes, però imprescindibles, en el seu conjunt.