Saber què pensem

A molts ens hauria agradat que l’estat espanyol, seguint els exemples canadenc o britànic, hagués dialogat per pactar les condicions del referèndum, però tant el govern com els principals partits espanyols s’han enrocat en la bel·ligerància enfront de qualsevol mena de consulta. En aquesta situació, el Parlament de Catalunya ha optat majoritàriament per tirar endavant, d’acord amb el mandat electoral rebut.

Se’m fa estrany que el PSOE i el PSC, sense necessitat de defensar la celebració del referèndum, no hagin sabut distanciar-se del bloc PP-Cs i hagin transigit amb la subordinació dels requisits d’una democràcia a la unitat de la pàtria espanyola. Identificant-s’hi tan obertament, els esperen anys d’anar a remolc del lideratge d’aquesta parella.

Per a molts catalans –i també per a alguns espanyols– la independència és la manera més directa de desprendre’s del tardofranquisme latent. En aquest sentit, el procés que es descabdella és també un moviment d’alliberament democràtic, una revolució pacífica singular, en l’àmbit europeu. La dimensió nacional d’aquest conflicte polític és important, però no és l’única.

Crec que s’ha de fer tot el possible perquè tothom pugui votar amb garanties, sobretot per saber de veritat què pensen els ciutadans (tots o, almenys, els que no decideixin abstenir-se) i no únicament els governs constituïts, els líders polítics, els magistrats, els tertulians o els culs de cafè. La sinceritat, el respecte i el diàleg són essencials, ara i sempre, i –defensem la posició que defensem– no ens hauríem de deixar arrossegar per la crispació, l’agressivitat ni les amenaces. Ho diré també amb paraules manllevades d’una carta al director publicada per El Periódico: “qui se n’aprofita, el llop, se’m disfressa ara –en la seva imaginació– de perjudicat, i amenaça, prohibeix, genera odi i aliances antinatura... tot per la por de perdre el que pensa posseir”. És important destacar que la carta no és pas d’aquests dies, sinó del 20 de gener del 2016.