‘Gracias a la vida’

Des de fa setmanes, intento endebades no escriure sobre política, però la política –més ben dit, la vida del poble, les coses que fa i les que li passen– ha entrat de tal manera fins al darrer racó de casa, que setmanalment vulnero aquest propòsit. M’agradaria dedicar aquestes ratlles, per exemple, a parlar de la lectura d’un llibre òptim del periodista de Rocafort de Vallbona Lluís Foix (El que la terra m’ha donat), amb un pròleg de factura excepcional, signat per Josep Maria Esquirol. Foix ha construït el llibre com un diàleg amb la terra i la natura, enriquit amb la memòria del seu pare i del seu oncle, i dels grans connaisseurs de Rocafort, que encomana al lector amatent una serenitat germinal, una comunió gairebé panteista amb la terra i algunes meditacions que aquests dies m’han fet molta companyia. Hi ha fragments que estan a l’altura de Montaigne, com quan escriu, a la fi d’un capítol dedicat als històrics cementiris de la Chacarita, Novodévitxi o Arlington: “El meu lloc preferit és on voldria que em portessin un dia. A sota cal Riba, a Rocafort, a l’obaga de les Casetes. Petit però endreçat, net, recollit, sense sorolls ni estridències. Tranquil.” En els darrers mesos, m’emociono amb una certa facilitat. Detecto com s’acosta de no sé on l’emoció que humiteja els ulls i més d’un cop no arribo a temps d’aturar-la. Potser em faig gran. Potser és que tots plegats estem vivint moments d’una gran intensitat i d’un fort trasbals. No estic trist, però. Tinc molta feina. Vivim temps en què s’enruna i es construeix; es guarda i es llença: es calla i es parla; han arribat els dies dolents –Foix també és un lector de l’Eclesiastès–. Al mateix temps, estic segur que ens ha estat donada una oportunitat històrica de conviure amb els sensibles, els atents i els valents (E.M. Forster, Dos hurres per la democràcia) i aquests dies no em trec del cap el Gracias a la vida, la cèlebre cançó de Violeta Parra que diu allò de “Gracias a la vida que me ha dado tanto/Me ha dado la risa y me ha dado el llanto/Y el canto de ustedes que es mi mismo canto/Y el canto de todos que es mi propio canto”.