Vista a la dreta!

Un rumor insistent recorre les files de l’esquerra espanyola. En realitat, no és un rumor, sinó una cridòria alimentada des de tots els mitjans de comunicació que no estan alineats amb el Partit Popular: “Lo de Cataluña ha empujado a España a la derecha.” Fins i tot ho sostenia Enric Juliana, en una article seu de fa pocs dies, i afegia: “El corrimiento electoral hacia la derecha es perceptible en todos los sondeos y alcanza una especial intensidad en la España meridional y en las capitales de provincia, ciudades medias y pueblos de toda la España interior.” Tenint en compte el que va passar l’1-O, els empresonaments, l’exili i la intervenció de la Generalitat, entre d’altres minúcies, a mi, aquest diagnòstic em recorda el de l’arquebisbe de Lima, quan donava la culpa de les agressions sexuals a les menors d’edat que “se ponen como en un escaparate, provocando”. D’altra banda, hi ha raons objectives per preguntar-se si Catalunya ha empès la societat espanyola cap a la dreta o si una part significativa d’aquesta societat no està ara on havia estat sempre, després de 40

anys de franquisme i de continuïtat dels seus valors i hàbits, i senzillament ha decidit exhibir menys acomplexadament el seu nacionalisme, i considerar acceptable la rendició del legislatiu i del judicial al poder executiu d’un PP que des de sempre ha incorporat sota el seu sostre allò que en altres països europeus seria l’extrema dreta. Sobren, per tant, motius per afirmar que Espanya és una democràcia no homologable, on darrere d’institucions nominalment democràtiques s’amaga l’activitat depredadora dels de sempre, sostinguda pel silenci d’una societat desencantada i –al mateix temps– profundament hostil a qualsevol mostra de dissidència o de singularitat, i agrupada a l’entorn d’un “a por ellos” que Machado va descriure gràficament a Campos de Castilla: “En España, de cada diez cabezas, nueve embisten y una piensa.”