El Papitu

Poca gent sap que Josep Maria Benet i Jornet –un dels principals renovadors del teatre català, autor de més d’una quarantena d’obres i responsable de sèries tan populars com Poblenou o Nissaga de poder, viu en una residència de Lleida. La Carlota (Benet), la seua filla, professora a l’Autònoma i a la Universitat de Lleida, ha tingut el coratge d’escriure un llibre sobre el seu pare, la seua obra, la seua vida en comú, i sobre la devastació de l’Alzheimer, aquesta expatriació forçosa, aquest desallotjament de la memòria, comparable a l’expulsió del paradís terrenal.

Papitu. El somriure sota el bigoti és un llibre emocionant –ho afirma Sergi Belbel, el prologuista, i us he de confessar que ha fet que se m’entelessin els ulls, més d’una vegada–, però ho és d’una manera intel·ligent, sincera, molt ben escrita, humanística... i –tanmateix– capaç de fixar sobre el paper una gran història d’amor entre un pare –el Papitu, sincretisme de Josep i de papa– i una filla, la seua pitiplius... “Tenir-ho present és guanyar la partida a la malaltia (ni que sigui una mica) perquè significa impedir que s’esborri la persona que va ser”; “heus aquí el meu esforç contra la dissolució, la seva, la meva, i la del nostre conte de pare i filla”, escriu Carlota Benet. Bruno Bettelheim, un brillant psicòleg infantil, deia que no existeixen els pares (ni les mares) perfectes –ni els fills ni les filles perfectes, és clar– i que és en la indulgència mútua que cal trobar la clau per construir relacions satisfactòries.

No sóc un perruquer brillant, quan pentino les meues filles cada matí, abans de dur-les a l’escola. Potser és per això que m’ha colpit la tendresa d’un dels records més bonics que recrea la Carlota: el seu pare pentinant-la sense fer-li ni una estrebada, amb una paciència infinita: “El veig com si fos ara, darrere meu davant del mirall del bany, amb la pinta a la mà, i tots dos concentrats en aquella delicada operació.”