Ha nevat

El dia que van començar a caure els flocs de neu –a Lleida, les primeres imatges a les xarxes socials les van compartir el periodista Dani Badia i l’alcalde Àngel Ros– m’acabava de llegir Un hivern a Montana, de Rick Bass, on descriu l’hivern passat en una vall sense electricitat de l’estat nord-americà de Montana i parla de la natura i de la llibertat amb què els 30 veïns de l’indret viuen com cent anys enrere. No em va semblar tan interessant com auguraven les crítiques, sobretot perquè la major part dels pensaments de l’autor giren al voltant de les seues penalitats tallant, transportant i cremant llenya. Us agradarà força, això sí, si sou uns fanàtics de la motoserra, de les seues avaries i de la varietat d’accidents que provoca.

Quant a la nostra nevadeta lleidatana, em sembla que la canalla i els gossos en van ser els grans beneficiaris. Vull dir que són els que s’ho van passar més bé, experimentant amb la matèria flonja i sorprenent de la neu.

Desacostumats com estem a la seua presència, la neu és, en el nostre país, una barreja de regal i de presència incòmoda, que bloqueja les carreteres, suprimeix el transport públic i ens deixa, a tots plegats, amb la incòmoda sensació que la regularitat de la nostra vida quotidiana penja d’un fil. Ens hem distanciat tant de la naturalesa, hem establert una relació tan depredadora i irrespectuosa, que ens espanta la neu, ens espanta la pluja i ens espanta el fred.

No tenim res de franciscans, som ploramiques i deixem els dies, sense adornar-nos que això és la vida. Entre existir i viure hi ha la gran diferència que Sèneca va exposar ja fa 2.000 anys: “No pot ser més curta ni carregada d’angúnies la vida dels que obliden les coses passades, desatenen les presents i pateixen pel que vindrà. Quan arribin al final, comprendran massa tard quant de temps s’han passat enderiats, sense fer res.”