L?OFICI QUE MÉS M?AGRADA
Viure de la política
Hi ha un diputat de Portugalete que té 57 anys i ocupa càrrecs públics o de partit, des que als 16 anys es va afiliar a les joventuts de l’organització. Als seus 43 anys, la presidenta d’una de les autonomies històriques tampoc no ha mantingut mai cap vincle amb el món laboral. Són només dos exemples d’una llarga nòmina de persones que han aconseguit col·locar-se, perpetuar-se i que esperen jubilar-se en condicions de privilegi. Almenys, en millors condicions de les que probablement haguessin assolit com a treballadors o professionals. Se’ls pot criticar per això? En tot cas, se’ls pot criticar per no conèixer cap altra manera de guanyar-se la vida com la resta dels mortals. I què en diríem d’un polític capaç d’arruïnar literalment un partit creat l’any 1931? El consideraríem un professional de confiança, en qualsevol altre àmbit d’activitat?
Pel cap baix, és bo distingir entre fer política ocasionalment o convertir la política en una professió. Entre viure per a la política (circumstancialment) o viure de la política tota una vida, la diferència és molt gran. Hi ha bones raons per defensar que la política no hauria de ser una professió vitalícia. També perquè a diferència de la política pura i dura, sobretot en aquelles etapes històriques en què la seua activitat pot dur algú a la presó o a la pobresa, la professionalització de la política imposada per la partitocràcia deforma la democràcia, la submergeix en una cridòria escandalosa i transfereix la sobirania –en la pràctica– de l’electorat als burós dels partits. La comunicació degenera en demagògia, l’autoritat en autoritarisme i la gestió en corrupció. No és estrany que la joventut política cregui majoritàriament que l’anarquia de la generositat és l’única base justa per conviure i per créixer, perquè no anhela el domini ni el poder, sinó que s’identifica amb la resistència basada en el coratge, la voluntat de servei i la capacitat d’autoorganitzar-se.