Pasqua de flors

La Pasqua es fixa a partir de la primera lluna plena de primavera i a banda del seu significat religiós –la resurrecció del Crist crucificat– simbolitza la renovació de la natura i la fi de les privacions de l’hivern. Jorge Luís Borges deia que només existeixen dues grans històries: la d’un déu que es fa crucificar i la de l’atzarós retorn d’Ulisses a la seua pàtria, i que tota la literatura escrita venia a ser una llarga llista de variants d’aquestes dues fonts originals.

Des de fa molts anys, un servidor, encara que no assisteixi als oficis, procura rellegir la versió evangèlica de la primera d’aquestes cròniques. Hi ha quatre evangelis canònics i sonen com quatre veus narratives tan diferents que el professor i periodista Roberto Herrscher les ha classificat així: Mateu, l’advocat; Lluc, l’historiador; Joan, el poeta, i Marc, el periodista. Com que una lectura s’encadena sempre amb una altra –fem, al capdavall, una dilatada lectura personal única, durant els anys de la nostra vida–, enguany l’atzar d’haver ensopegat amb Josep Maria Esquirol m’ha portat a un poeta poc conegut entre nosaltres –diuen que el millor en llengua txeca, de tot el segle XX–, Vladimir Holan. Permet-me, lector, que aquest diumenge de Pasqua –Pasqua de flors, en diuen a l’Alguer— comparteixi amb tu un breu poema d’Holan, anomenat Resurrecció, senzill i misteriós alhora, en què s’adreça a Déu i li diu que espera que en l’altra vida no hagi de ser despertat pel “paorós estrèpit de trompetes i clarins”, sinó “pel simple cant del gall”. La segona part de la composició és d’una dolcesa col·loquial que deixa transparentar allò que és ocult i transcendent, gairebé impossible de ser explicat ni comprès: “Després ens quedarem encara un moment ajaguts…/La primera que s’aixecarà/serà la mare… La sentirem/encendre el foc en silenci,/posar en silenci l’aigua a bullir/i agafar plàcidament de l’armari el molinet de cafè./Serem de nou a casa.”