Tom Wolfe

El 14 d’aquest mes va morir, als 87 anys, Tom Wolfe. Més que per la grandesa d’una obra en concret –tot i que molts recordareu la seua novel·la La foguera de les vanitats, adaptada al cinema l’any 1990– era conegut pel fet d’haver estat un dels pares del Nou Periodisme, sorgit en els anys 60 del segle passat, i caracteritzat per contar històries transcrivint minuciosament els diàlegs dels protagonistes, retratar minuciosament les situacions, els escenaris, la manera de menjar, les marques... El resultat d’aquesta manera d’escriure, amb un immens treball de documentació previ, són històries vitalistes, amb tocs d’humor i narrades –sovint– des del punt de vista d’un o més dels seus personatges reals.

Quan Wolfe va començar a treballar per al New York Herald Tribune, l’any 62, el seu objectiu i el d’alguns dels seus col·legues era guanyar diners, acumular experiència i, després, deixar la feina, llogar una cabana i passar-se sis mesos escrivint la gran Novel·la Nord-americana. No eren conscients, encara, que en deu anys, la seua feina com a periodistes acabaria destronant la novel·la com a gènere literari més prestigiós. El resultat no va ser només el Nou Periodisme, sinó també la literatura de no-ficció, que presenta els fets com a veritat, i no com a ficció o invenció de l’autor.

Després d’èxits com els Soprano o Gomorra ens podríem preguntar –per exemple– si l’activitat laboral dels mafiosos també està marcada per la influència mútua entre la realitat i la ficció. Un cap de la Policia di Stato va denunciar que els joves que lluiten en els barris de Nàpols parlen, es vesteixen i disparen com els protagonistes de les sèries i les pel·lícules: “Per culpa d’en Tarantino ara ningú no sap disparar com Déu mana! No disparen amb el canó recte, perquè porten la pistola inclinada, com a les pel·lis, que és una cosa desastrosa. Disparen al baix ventre, a l’engonal i a les cames, els deixen molt malferits però no els maten. Per això no els queda més remei que rematar-los d’un tret al clatell.”