Gestos, jocs i socis

El govern de Sánchez serà un govern de gestos. Si finalment s’atreveix a extreure les despulles de Franco del Valle de los Caídos –el Valle com a piràmide del franquisme no crec que gosi eliminar-lo– i tornar-los a la seua família, aquest serà el més radical dels gestos que podrà fer. Serà el govern amb més ministres (dones), però ni podrà aprovar pressupostos ni impulsar cap modificació legislativa. Si té molta sort, aguantarà el temps que queda d’una legislatura que va començar amb un resultat electoral mediocre i encara haurà de donar gràcies. Ara bé, com que governar a Madrid és governar a Madrid, tant el PSOE com el PSC recuperaran una mica d’alè i l’artefacte político-empresarial de Cs es desinflarà. Quant al republicanisme, haurà de reescriure el seu relat per a un trajecte més complicat del que s’havia arribat a pensar. Les bases de l’independentisme hauran de digerir les declaracions de Ponsatí, comparant amb el pòquer el joc del govern Puigdemont per forçar una negociació. Un joc en el qual també participava l’exconsellera, que va declarar a Vilaweb que preparava el seu exili, des de finals del mes d’agost. En el cas de Lleida ciutat –on són Cs la crossa d’un govern en minoria– aquest balanceig entre els dos aspirants a l’hegemonia estatal –el PP es passarà un temps indefinit a l’UVI– pot provocar moviments interessants, per part dels socis que s’observen de cua d’ull. Ara bé, encara que no tingui tant d’empaque com governar a Madrid, tallar el bacallà a la Paeria compensa encara les incomoditats d’una cohabitació exòtica i tan típicament lleidatana com la coca de recapte.