L’infern entre nosaltres

“Els teus adversaris voldrien que creguessis que no hi ha esperança, que no tens cap poder, que no hi ha raons per actuar, que no pots guanyar.” La frase és de l’escriptora i activista estatunidenca Rebecca Solnit, autora de Wanderlust, un llibre que s’ha convertit en la bíblia dels caminants moderns, aquells que no només pugen muntanyes, sinó que tornen a les ciutats i als suburbis, on marxar a peu és una forma de resistència davant l’hegemonia de l’automòbil i la privatització de l’espai. En un article publicat aquesta setmana a Crític, el periodista Sergi Picazo explora les oportunitats que els habitants de les ciutats poden redescobrir en allò local. Des d’aquesta perspectiva, creu que el municipalisme pot ser una eina clau per guanyar batalles concretes i insuflar democràcia, feminisme i drets socials en la nostra vida quotidiana, i per construir un espai d’identitat i d’empara mútua, enfront dels abusos de l’explotació de l’espai públic i de la revolució ultraconservadora dels Putin, Trump, Salvini i companyia. La tesi de Picazo és que el municipalisme podria convertir-se, en les properes dècades, en un instrument de sobirania democràtica, econòmica, política, ecològica... i en un espai polític més actiu i amb una participació més efectiva dels ciutadans electors. A Catalunya, afegim-hi també la dimensió nacional –però no només aquesta– i ens adonarem que la primavera de l’any vinent hi haurà molt en joc, en l’àmbit municipal. En els mesos que resten de 2018, s’esdevindran tota mena de gestos, temptatives i esprints simbòlics per restaurar el que trontolla o per enderrocar-ho definitivament. Hauríem de tenir por? Crec que no, perquè la majoria de les pors són interessades i filles d’una estratègia política i econòmica roïna. No hem de tenir por perquè encara que l’infern continuï existint entre nosaltres –com deia Italo Calvino–, hem de buscar i saber reconèixer “quines persones i quines coses, enmig de l’infern, no són infern, i fer-les durar, i donar-los espai”.