20 anys

Tenir vint anys és una de les coses més importants en la vida. Jaime Gil de Biedma ho va explicar en una poema que s’ha llegit i recitat molt, i que comença dient “Que la vida iba en serio/uno lo empieza a comprender más tarde/-como todos los jóvenes, yo vine/a llevarme la vida por delante.”

Fins no fa gaires anys (quan l’atur a Espanya era del 8%), a la majoria dels nostres joves (especialment si estaven seguint estudis universitaris) encara els esperava un parèntesi de 5, 10 o més anys, abans d’assolir una certa estabilitat econòmica i una autonomia personal definitiva, i ja ens semblava un panorama prou inquietant. Però les males notícies s’han acumulat en aquests darrers anys, tant pel que fa a l’atur com a la qualitat de l’ocupació. Espanya s’ha convertit en la campiona europea de la precarietat. Aquestes dades planen obscurament sobre el dia a dia i les esperances de les generacions encallades en una situació d’atur crònic i enfrontades –per primera vegada en molt de temps– a un més que probable descens a nivells inferiors als de la generació anterior.

Tenir vint anys no ha estat mai senzill. Goethe deia que no sempre els joves eren de paraula, però que, quan la complien, era el món el que no complia amb ells. Si jo tingués ara vint anys, sincerament no sé què faria, però crec que confiaria ben poc en les promeses dels adults, en general, i sobretot en les promeses dels responsables d’aquesta situació. Les generacions joves tenen dret a viure una vida plena de sentit, com la majoria de les que els han precedit, en el segle XX, però no se’n sortiran si no s’organitzen, en un sentit molt ampli, per forçar un canvi en les regles del joc vigents, i si no utilitzen la seua energia per trencar motllos i forjar una nova hegemonia social i política, amb noves regles del joc. És la seua principal esperança i potser és l’única oportunitat dels que ja hem superat els cinquanta i ens acostem a la seixantena.