Una nova il·lustració

A finals del segle XX, es va decretar l’abolició del futur. La societat global passava a convertir-se en una mena de parada final de línia, on tothom acabaria arribant. En lloc d’aquest “paradís”, el que el segle XXI ens ha dut és un seguit de preguntes que posen els pèls de punta. Tindré feina segura alguna vegada? S’acaben les pensions de jubilació? El canvi climàtic ens exterminarà a tots? Som conscients que això (el lliure mercat, el consumisme...) s’acaba, però no sabem del cert si ens estem extingint com a espècie o si ens estan eliminant selectivament. Alguns nostàlgics escriuen sobre el desinterès de la nostra societat per les humanitats i per tot el que no resulti pràctic i especialitzat. És veritat que el capitalisme del segle XXI sembla haver optat per una tria limitada de capacitats i per la conversió de la intel·ligència en una força productiva. Darrere d’aquesta orientació hi ha sobretot superempreses de comunicació i entitats financeres profundament interessades en la reconversió del sistema educatiu –de l’escola a la universitat– en un element més del mercat. Si acceptem la nostàlgia acrítica d’un temps passat i la imposició d’un model de vida del qual ha estat extirpada la capacitat de progressar humanament, anem directes a la decadència i a la por paralitzant. Penso, però, que hi ha persones –encara que no constitueixin una majoria– que no han perdut la il·lusió de donar un sentit a l’experiència de la vida. Com diu la filòsofa catalana Marina Garcés, les humanitats ja no són només assignatures de “lletres”, sinó tots els coneixements i recursos amb què “elaborem el sentit de l’experiència humana i n’afirmem la dignitat”. La seua és una proposta igualment enfrontada a la nostàlgia com a visió apocalíptica i proposa de la constitució d’una aliança de sabers que combinin la incredulitat i la confiança, i que ens facin capaços d’exclamar “no us creiem”, mentre construïm una nova Il·lustració capaç de refer els fils del temps i del món.