La feina del diable

The New York Times ha publicat un article d’opinió escrit per un alt funcionari del govern americà (un col·laborador proper a Trump), que projecta ombres inquietants sobre la seua capacitat per comprendre les decisions que pren. Segons l’autor o autora, és un irresponsable que s’avorreix en les reunions, perd el fil del que es discuteix i es deixa arrossegar pels seus impulsos més primaris. En termes periodístics, el prestigiós diari –que manté una distinció impecable i una frontera interna entre opinió i informació– ha pres una decisió infreqüent i polèmica, al publicar sense firmar l’esmentat article d’opinió (la seua autoria només és coneguda per un petit grup de periodistes, però no pels seus col·legues de la redacció), que inclou observacions alarmants sobre el comportament erràtic d’un president que malinterpreta els fets o entén a mitges el que els seus assessors li expliquen, de tal manera que ha de retractar-se amb freqüència el que ha afirmat poques hores abans. L’autor de l’article afirma, tanmateix, que els ciutadans poden confiar que, en l’entorn presidencial, hi ha un grup heroic de bons republicans que apaguen focs i aturen les decisions més forassenyades del president.

Tot plegat resulta força inquietant, si més no des del punt de vista dels valors i de l’ètica d’aquest o aquests alts càrrecs que denuncien la incapacitat del president, però es limiten a intentar frenar algunes de les seues decisions i continuen col·laborant amb el seu govern. ¿No seria més honest esperar que l’autor de l’article deixés córrer les resistències silencioses, renunciés i donés la cara? No seria més lleial si s’afegís a un procés per incapacitar Trump? Al capdavall, em sembla a mi que del que es tracta és de decidir si és honest treballar amb el diable i per al diable –al mateix temps– i pretendre, no només que l’única responsabilitat és del diable, sinó que hem d’estar agraïts als seus auxiliars pel fet que hagin limitat –de tant en tant– l’abast d’algunes de les seues atzagaiades.