L?OFICI QUE MÉS M?AGRADA
Empat
Fa temps que Catalunya demana ser escoltada d’una manera pacífica –segles o anys, depèn de com es faci el càlcul– i que Espanya intenta assimilar-la definitivament, però cap dels dos adversaris no se n’ha sortit, encara. Abans de l’estiu, el catedràtic de filosofia política Daniel Innerarity ho descrivia d’una manera molt gràfica: “L’Estat i el sobiranisme ja saben que l’altre és irreductible.”
El relat de l’independentisme institucional dels darrers anys s’ha estructurat sobre la idea de procés. És a dir, vas fent, vas construint estructures d’Estat i arriba un dia que estàs preparat per esdevenir un Estat. Tant els independentistes com els partidaris del dret a decidir –que constitueixen una àmplia majoria social, a Catalunya– ens vam convèncer que l’Estat espanyol no afrontaria la mala premsa derivada de retirar urnes, colpejar àvies o d’enviar consellers a la presó... i que si ho feia, Europa intervindria, però l’Estat va retirar urnes, va colpejar àvies i va enviar consellers a la presó, i Europa no va intervenir, ni cap estat del món va moure un dit per nosaltres. Amb tot el cinisme que caracteritza la política internacional, Manuel Valls va dir allò de “si no hi ha morts, no hi ha repressió”.
Dolorosament hem après que la desconnexió no funciona i que la insurrecció pacífica és molt difícil de posar en pràctica –recordem l’impacte efectiu de la vaga general del 3 d’octubre de l’any passat–, però l’Estat espanyol també ha pogut comprovar que l’opció repressiva no afebleix l’independentisme, sinó que el reforça. L’empat catalanoespanyol no s’ha desfet, perquè és estructural i no pas un suflé, i l’Estat ha d’adonar-se que si no negocia, tard o d’hora hi haurà un altre 1 d’octubre, igual que l’independentisme democràtic acabarà convencent-se que necessita fer-se socialment hegemònic i preparar més escrupolosament la seua estratègia.