Ventres de lloguer?

Per a la nostra societat, el debat sobre la legalització o no de la gestació subrogada no és una qüestió menor. Un partit polític (Cs) ha decidit recolzar aquesta opció i ha presentat una proposició de llei per legalitzar-la, a Espanya. De moment, llogar un ventre de dona encara s’ha de fer a l’estranger: als EUA, a l’Índia, a Rússia... En canvi, paradoxalment, les donacions de semen i d’òvuls, que també es paguen, han convertit Espanya en una destinació privilegiada de l’anomenat turisme reproductiu. Quant a la gestació subrogada, si hi ha diners pel mig –i un sector en auge de clíniques i institucions privades–, es fa difícil afirmar que es tracta d’un acte altruista i no d’un intercanvi comercial.

D’una banda, em demano si l’anhel de tenir fills no pot ser satisfet amb l’adopció, quan els sol·licitants ho desitgen. Realment, hi ha encara tantes persones convençudes que la transmissió dels seus gens és una missió sagrada i irrenunciable? ¿Alguna cosa de la qual el món del futur no pugui privar-se? No ho crec. Estic convençut que la força de l’amor passa per damunt del determinisme dels gens. D’una altra banda, em pregunto si no ens hem passat prou segles negociant amb el cos de les dones com a serventes, treballadores barates o mestresses confinades a casa. Cal considerar legítim el lloguer d’un úter per donar satisfacció a una altra o a unes altres persones? Finalment, no estarem a punt d’obrir la porta del darrere a un model de reproducció desigual, en què només les persones blanques amb un alt poder adquisitiu tindran, de facto, la possibilitat de reproduir els seus gens, a través de dones ètnicament menys pures, però disposades (per necessitat) a convertir-se, durant nou mesos, en recipients dels fills dels primers?