Política i legalitat

Josep Gifreu és periodista i catedràtic emèrit de Teoria de la Comunicació a la UAB, i ha publicat enguany El quart poder i la independència, un assaig sobre la manera com els mitjans han valorat i han explicat el conflicte entre Catalunya i Espanya, i sobre com s’ha lliurat el que anomena la “batalla mediàtica”.

Es tingui l’opinió que es tingui sobre el conflicte català, una àmplia majoria de lectors estaran d’acord que l’origen de tot plegat es troba en la sentència del Constitucional de juny del 2010, que va decapitar l’Estatut aprovat pel Parlament, el Congrés dels Diputats i el poble català, en referèndum. Una hipòtesi interessant, plantejada pel professor Gifreu, té a veure amb el que anomena metamorfosi del “règim del 78”, segons ell diagnosticada pel jurista basc José M. Ruiz Soroa, en un article de principis d’aquest any. En aquest article, l’advocat basc atribuïa a les altes instàncies de la judicatura espanyola la voluntat de reescriure el Procés i presentar-lo com un complot criminal, amb el suport d’una “arma defensiva nueva de una eficàcia massiva”, que seria el poder del jutge instructor. “Recuerden, el poder de un juez instructor español es el mayor que existe en nuestra realidad”. Si considerem amb atenció la hipòtesi de Ruiz Soroa, ens adonarem que estem assistint a un fet inèdit en democràcia: la cessió, per part de l’executiu, de la gestió de la crisi catalana a un poder com el judicial –més ben dit, a les seues elits–, en lloc d’afrontar-lo des de l’executiu o el legislatiu. Mentre aquesta manera de fer no canvïi, serà impossible arribar a una solució política per a un conflicte que és polític però no criminal, sobretot perquè –qui parla ara és el professor sevillà Ibán Díaz–“la política va más allá de un marco legal y, de hecho, los argumentos legalistas que proliferan en la actualidad ocultan que lo político implica a menudo trascender un marco legal establecido”.