L?OFICI QUE MÉS M?AGRADA
Caminar...
L’arquitecte italià Francesco Careri és l’autor d’un llibre clàssic (Walkscapes. El andar como práctica estètica, en la seua traducció al castellà) que repassa, des del paleolític fins a l’actualitat, algunes de les propostes històriques que han fet de l’acció de caminar, no només un mitjà de transport i d’interpretació del territori, sinó també una manera d’explorar i transformar els espais de les ciutats del segle XXI. Caminar té a veure amb el pelegrinatge, però també amb impulsos com el que va portar el director de cinema Werner Herzog a anar a peu, des de Munic fins a París, per visitar una amiga malalta de gravetat, convençut que, si ho feia així, encara la trobaria viva. Caminar pot ser una manera de meditar i de sentir-se lliure; una acció revolucionària, com el recorregut de 300 quilòmetres, fins a la costa de l’Índic, realitzat per Gandhi per violar el monopoli britànic sobre la sal; fins i tot una acció per recuperar (sense pantalles ni mapes) la comprensió del lloc on vivim i per construir espai públic i fer coses en comú. “Perdre’s a fi de conèixer”, diu Francesco Careri, quan camina amb els seus alumnes per Roma. A mi m’agrada caminar i fer-ho també pels llocs insòlits, abandonats i infreqüents de la ciutat, i sobretot per a aquells que s’han erigit com a entrebancs per al caminant o com a suburbis solitaris. Lleida és prou petita com per poder arribar a peu a tot arreu i travessar-la caminant –deixant el cotxe, el segway o el patinet...– podria arribar a ser –encara que només ho feu de tant en tant– una decisió personal revolucionària, una experiència (caminar genera una manera diferent de pensar) i una manera original de reinterpretar la ciutat, no només recorrent els escassos espais reservats per als vianants, sinó fins i tot travessant les enormes esplanades decadents, brutes i sense voreres, que envolten els nostres shopping malls, o resseguint les modernes fronteres establertes per les vies de comunicació emmurallades i infranquejables.