L?OFICI QUE MÉS M?AGRADA
Un any més
En el pròleg al llibre de Lluís Foix El que la terra m’ha donat, Josep Maria Esquirol escriu que el fet d’haver nascut és un misteri i que qui ha vingut a la vida “viu com mira, perquè hi ha una connexió essencial entre viure i veure”. Sembla com si hi hagués persones d’acció –que fan coses, que competeixen...– i persones contemplatives, però Esquirol defensa que l’òptim es troba en una vida reflexiva que no deixi de ser activa i en una acció que nodreixi la reflexió. Meditant sobre aquesta mena d’existència que demana esforç i paciència, dues coses molt difícils en la vida que la nostra societat ens imposa, vaig rebre dels Mags el regal anticipat d’una estada breu a l’hostatgeria del monestir de Santa Maria de Vallbona. És el monestir cistercenc femení més important de Catalunya i amb Poblet i Santes Creus forma la trilogia dels grans monestirs de la Catalunya nova, units per una ruta que passa per 65
municipis de l’Alt Camp, la Conca de Barberà i l’Urgell. L’origen del de Vallbona, integrat dins la petita població de Vallbona de les Monges –a menys d’una hora de cotxe, des de Lleida–, es remunta al segle XII, i des d’aleshores s’hi ha conservat la vida monàstica.
Vallbona es troba al peu de la serra del Tallat, a la vall del Maldanell, afluent del riu Corb, i el Corb delimita un dels espais geogràfics i culturals més interessants de Catalunya; un d’aquests petits “països” que constitueixen una unitat de paisatge, conreus, història i, sobretot, d’identitat i de memòria dels seus fills, com el mateix Foix. La vida monacal inclou set moments diaris de pregària –de matines a completes–, però al visitant li queda temps per caminar. En el meu cas, dins una boira humida i freda, que no m’ha abandonat ni un instant, per un petit territori comprès entre Rocallaura, Llorenç i Montblanquet. Així he viscut els darrers dies d’un any més, pensant que hauríem de ser capaços d’adquirir una relació més planera amb el temps, de mastegar-lo sense avidesa i de convertir-lo en el nostre aliat, més que no pas en el nostre enemic.