La vida de les persones

Vaig néixer l’any 57 i el 1979 vaig començar a fer classes a l’Estudi General de Lleida, l’embrió de l’actual Universitat de Lleida. La carrera universitària és llarga (doctorat, recerca, docència, accés a la titularitat...), és vocacional i té unes característiques que l’acaben convertint, per a la majoria de nosaltres, en una forma de vida, i no només en una feina. No estic tan segur, però, que els universitaris hàgim sabut explicar-la prou bé, aquesta manera de viure.

Després de dos cicles de 3 anys –a diferència del que passa en la política, els mandats universitaris inclouen una limitació temporal molt saludable–, aquesta setmana passada he deixat la direcció del departament de Filologia Catalana i Comunicació. Anteriorment, he interromput en dues ocasions la dedicació universitària, per assumir un compromís polític. Es tracta sempre d’una decisió delicada i ara, en una tercera ocasió, em trobo donant el pas d’afrontar unes eleccions –les municipals de la meua ciutat–, mentre continuo fent la meua feina: donar classes, fer recerca, reunir-me amb els alumnes, publicar... No he volgut mai fer de la política una professió, així que continuaré treballant a la Universitat de Lleida fins al mateix dia que comenci la campanya electoral. De vegades, algú em recorda que la política de principis del segle XXI és una campanya incessant i potser té raó. Tanmateix, crec que paga la pena intentar llevar-li teatralitat i gesticulació, a la política, i acostar-la una mica més a la vida de la majoria de les persones: normal, senzilla, amb les il·lusions intactes. Un polític francès avui oblidat –Édouard Balladour– ho descrivia d’una manera que m’agrada força, si més no com un objectiu al qual intentar acostar-se: “Cal que hi hagi seny, control de les emocions, una mica de noblesa de cor. Voler estar sempre en tot és una feblesa. Pitjor encara: és ridícul.”