Un acte d'amor

Del llit artificial d’una séquia o conducció d’aigua, a Aitona en diuen queixer; caixer a Balaguer, Tremp, Bellpuig, Castelló i a l’Horta de València, segons el venerable Alcover-Moll, al qual m’adreça Teresa Ibars, arxivera i autora d’Atles de l’oblit, un llibre que jo qualificaria de memorialístic; escrit amb la intenció de no permetre que els records recollits per l’autora es perdin definitivament. “Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria”, deia Montserrat Roig, i el llibre de l’aitonenca Teresa Ibars és d’entrada un gest amorós provocat per la desmemòria del pare i un reconeixement de pertinença a una saga pagesa que acumula “fragments apilats en racons íntims, que s’hereten i es lleguen”. Retrat global dels personatges, situacions i ambients de cada escena.

En els darrers anys, m’interessa més la bona “no-ficció” –l’assaig, les memòries, l’autobiografia...– que l’escriptura de ficció, per bona que sigui, especialment quan l’autor –l’autora, en aquest cas– és capaç de combinar en la proporció adequada la tristesa d’escriure sobre el passat i sobre els morts, sobre la innocència de la infantesa i sobre els detalls que s’aferren a la memòria i que contribueixen a recrear un temps, un entorn i uns personatges que es mouen, vesteixen, parlen, es relacionen, miren... El breu capítol sobre els Goris és magistral i acaba amb un parell de frases que ressonen amb la contundència d’un epitafi: “Ara, de tot allò no queda res. Tan sols en el cos quiet i inexpressiu del pare que algun cop els crida d’esme. La resta s’ha esfumat.”

El Baix Segrià és probablement el territori més literari de la plana de Lleida, tot i que encara espera la seua gran novel·la o la seua pel·lícula. Amb Atles de l’oblit, Teresa Ibars ha realitzat una tasca delicadíssima i molt elaborada de fixació d’una etapa i d’uns personatges, sense caure ni en el sentimentalisme ni en el localisme –com és força habitual–, sinó realitzant un esforç de contenció que realça l’obra d’amor que constitueix el seu llibre.