Victimització i ciutadans

En l’Evangeli de Joan llegim: “La veritat us farà lliures.” Penso en la força de la veritat, després d’haver seguit la declaració del 2 d’abril, en el macrojudici contra els presos polítics catalans, del comissari de la brigada d’informació de la Prefectura Superior de Policia de Catalunya, senyor Quintela, durant la qual va explicar que l’operatiu policial a la Mariola de Lleida es va paralitzar perquè un dels votants va patir un infart durant l’acció policial.

En més d’una ocasió, Enric Sirvent ha explicat que ell no va patir cap infart, sinó una aturada cardiorespiratòria a conseqüència d’una puntada als testicles propinada per la policia, i que “la policia no va deixar sortir l’ambulància fins que no van haver requisat les urnes. La policia no em va ajudar i em van tirar dues persones damunt mentre em feien la reanimació”. A internet hi ha penjats vídeos dels fets produïts a l’escola de la Mariola, de tal manera que resulta molt fàcil comprovar qui diu la veritat i qui menteix, però a la sala del judici no es permet projectar cap imatge del que va passar.

Fins ara, només s’han presentat informes de danys físics de l’u d’octubre, però hi ha psicòlegs clínics treballant sobre danys psíquics, tal i com ha explicat la psicòloga clínica Anna Miñarro, especialista en experiències traumàtiques, que ha parlat de símptomes associats a l’autoritarisme –por i humiliació, sobretot–. La majoria de les víctimes no en podien parlar el dia 2 i jo conec moltes persones que van plorar llargament. L’experiència traumàtica és de difícil evocació i de curació lenta. Per això, Anna Miñarro recomana no seguir en directe la totalitat del judici. Segons ella, la recuperació del ciutadà victimitzat dependrà del reconeixement públic, de l’ètica i del reconeixement sociopolític. “Només qui sigui capaç de rescatar la capacitat de pensar i de no precipitar-se serà qui obrirà un camí cap a l’elaboració del malestar.”