Les dones amagades

Generalment, la història s’ha escrit atorgant un rang especial a reis, papes i generals, i han quedat en les tenebres milers de protagonistes directes de batalles, revolucions i d’altres fets. Del nostre passat com a ilergets, no recordem ningú més que Indíbil i Mandoni o, més ben dit, el grup escultòric instal·lat des de 1946 a l’Arc del Pont, que fa gairebé un any i mig va “perdre” la llança. Dijous passat, la periodista lleidatana Anna Sàez publicava en aquest mateix diari un article en què es lamentava del temps transcorregut des de la nit de la desaparició: “Al novembre va fer un any que els van robar la llança. I no passa res. Hauria de ser una tragèdia local, però no. [...] No sembla una prioritat. El patrimoni mai no és una prioritat.” Transcorreguts uns segles i molt lluny de Lleida –a París, concretament–, el 14 de juliol de 1789 una turba va prendre la fortalesa de la Bastilla, però la història només ha recollit la memòria d’alguns personatges considerats essencials, mentre s’oblidava del grup d’esparracats que va iniciar la liquidació d’una monarquia com l’encarnada pels reis de França. El dia de Sant Jordi em van regalar 14 de juliol, un relat d’Éric Vuillard que us recomano vivament, i que inclou una relectura dels fets, a partir de documents i testimonis d’algunes de les 981 persones de les quals coneixem el nom i sabem que van participar en la presa de la Bastilla. Només hi ha dues dones entre 981 noms, però sabem que les dones hi eren i que van feinejar i lluitar tant com els homes. De les dones ilergetes encara en sabem menys, perquè les dones també han quedat amagades, en la història. Mentre apareix la llança (vella o nova), una de les coses que podem fer per mantenir viu el patrimoni és llegir. Ho deia fa unes setmanes, comentant el darrer llibre de Teresa Ibars (Atles de l’oblit) i citant l’escriptora Montserrat Roig: “Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria.” Fins i tot quan tots els altres actes d’amor fan figa, afegiria avui.