Això s'acaba aquí

Amb el títol actual (L’ofici que més m’agrada, extret d’un poema de Joan Salvat-Papasseit) aquesta columneta d’opinió ha estat apareixent setmanalment, des del 1999, sense haver rebut mai cap mena d’admonició per part dels periodistes ni de l’empresa que edita aquest diari, que va aparèixer el 1982 i que des del setembre del 1997 –per primera vegada a Catalunya– disposa de dues edicions, en català i castellà. Per tant, avui és un bon moment per agrair sincerament l’hospitalitat generosa de SEGRE i –sobretot– la paciència i l’afecte amb què m’he sentit seguit per milers de lectors i lectores. Només he pretès contribuir amb una petita part de l’esforç necessari per demostrar la capacitat de les persones i del diari per crear ponts entre allò local i allò global, i per desbordar el lleidatanisme com a autoafirmació localista. Escriure és, sobretot, trobar una veu i un punt de vista, probablement sobre la base d’allò viscut i tenint en compte que la barrera entre la ficció i la memòria no és ni tan determinant ni tan definitiva. Ara, però, arriba el moment d’acomiadar-me de vosaltres. Almenys, d’acomiadar-me d’aquest format. En els propers dies, em convertiré en candidat a l’alcaldia perquè estic convençut que hem de tornar a posar les persones al centre de la vida i de la política. Que la política som nosaltres, persones amb creences, emocions i somnis, i que una ciutat és viva quan conserva la capacitat d’indignar-se, de reaccionar i de commoure’s, i nosaltres la tenim, aquesta capacitat. ¿N’hi ha prou de confessar-vos que m’he sentit afectuosament empès a fer aquest pas i que agraeixo mostres de confiança que no cal que detalli? Això no té tanta importància, al capdavall. Crec que tota vida es construeix sobre algunes intuïcions fonamentals, sovint les de la joventut, que confereixen a la personalitat de cadascú la seua identitat singular. Moltes gràcies a SEGRE i als seus amables lectors i lectores, que m’han proporcionat el privilegi d’acompanyar-los, durant aquests anys.