Dinars de família

Els records més feliços de la infantesa, sovint, venen aparellats amb els dinars familiars, amb aquelles grans trobades de tres generacions, amb tietes i oncles, cosins i avis, pares i germans al voltant d’una taula, per la festa major, la celebració d’aniversaris i Nadal. Ara, les famílies no són tan extenses ni les cases tenen tants metres quadrats. Tampoc tenim temps sobrer per a cuinar durant dos dies i fer canelons per a vint persones. Això suposava anar a comprar, rostir la carn durant hores el dia abans, triturar el rostit, bullir la pasta i farcir-la, fer la beixamel a foc lent, sense deixar de remenar amb la cullera de fusta perquè no s’enganxi a l’olla, ratllar bocins de formatge i preparar la resta de plats. De postres, mai faltava la macedònia, la crema catalana o el tortell de nata. És clar que ara podem comprar el menjar fet en un lloc de confiança i, si no s’hi cap al pis, organitzar la trobada en un restaurant. Però no és el mateix. Hi havia alguna cosa especial en els preparatius cuits a foc lent que feia memorable l’experiència: les estovalles de fil ben emmidonades, treure la vaixella bona, l’olor de la ceba confitada, de la nou moscada quan s’esmicolava damunt la barreja de llet calenta, mantega i farina, les aromes de la pell de llimona i la canyella, el fum del sucre cremat amb el ferro roent. I després de dinar, rentar els plats a mà, per torns, amb la pica a vessar d’aigua calenta i escuma, i mentrestant els altres feien sobretaula amb cafè i postres de músic, i parlaven de la vida i, de tant en tant, queia un acudit. La canalla frisàvem per aixecar-nos a jugar. I, més tard, algú treia les cartes i proposava un cinquet o un mentider. I així passàvem la tarda. Era el plaer de la vida assossegada, de prendre’s les coses amb calma i de guarnir-ho tot amb amor, sense pressa, sense excessos. Ningú esmentava l’estrès i els telèfons mòbils no existien. Aquesta vida bella d’un altre temps, però, sol acabar quan falten els padrins: ara ja no s’emmidonen les estovalles de fil, rarament algú para taula per a vint persones ni fa grans dinars a casa. Ningú renta els plats a mà, ni fa sobretaula només per parlar i riure amb els pares, els germans, els oncles i els cosins, sense mirar el rellotge.Érem afortunats i no ho sabíem.