Molta pasta
Una de les passions universals és somiar amb la possibilitat d’aconseguir una gran quantitat de diners sense gairebé esforç. Aquest és el punt de partida del darrer llibre de l’Emili Bayo, Pasta fàcil, que ha publicat La Magrana fa poques setmanes. És una novel·la negra que beu del cinema hollywoodià i francès, cosa que l’autor ens anuncia abans de cada capítol mitjançant les citacions dels diàlegs més deliciosos d’algunes pel·lícules mítiques com The Killers, Atrapat pel passat o La dama de Shanghai, a més de les referències teixides dins de la trama. Amb una tècnica impecable marca de la casa, Bayo narra en primera persona les peripècies d’un escriptor frustrat, nascut a Balàfia, que rep un encàrrec sorprenent: redactar una nota de suïcidi a canvi d’una quantitat sospitosa d’efectiu. La nostra ment educada en els valors judeocristians ja ens avisa, però, que, tret que els diners caiguts del cel arribin de la mà d’un improbable encert en la loteria, alguna cosa no anirà bé, és a dir, es tractarà d’un regal enverinat. Amb el seu humor característic, l’autor aconsegueix que trobem simpàtics personatges malvats i que sentim compassió per uns altres, els quals, tot i provar de prosperar a la vida, s’ofegaran en un pou de misèria, empesos pels esdeveniments i les males decisions. Els lectors assidus de Bayo retrobaran els protagonistes i el to de Puta pasta, la novel·la premiada amb el Crims de Tinta 2015, que ara ha reeditat La Magrana (ho dic per si us l’havíeu perdut). Tanmateix, Pasta fàcil no es tracta pròpiament d’una continuació o una segona part de Puta pasta, sinó que és una història que es pot llegir de manera independent i no necessàriament en l’ordre de publicació.
En aquests temps líquids i plens d’incertesa, quan ens trobem perduts cerquem el port segur en allò que ens connecta amb el nostre ésser, les arrels o la infantesa. Algunes d’aquestes sensacions que tenen la virtut d’alimentar l’esperit les podem descobrir en un bon llibre, una pel·lícula clàssica o una peça musical de qualitat. I, si parlem de literatura, la novel·la negra de Bayo és un refugi que ens garanteix trencar amb una mala ratxa de lectures prescindibles. Per això els lectors hi tornem, com Sam, a Casablanca, quan Rick Blaine li demanava que toqués As time goes by.