Tor, qui t’ha mort
Ara que he vist els vuit capítols de Tor –anticipo que soc fan de Crims de Carles Porta–, confesso que mirar-la em feia mandra. Potser perquè ja havia llegit Tor, tretze cases i tres morts quan el va publicar La Campana, o potser perquè ja han passat lustres d’aquells homicidis i em semblava un tema exhaurit. Després de tant temps, calia remoure un conflicte rural tractat fins a l’infinit en els mitjans? Doncs sí, i molt. Hauria comès un error si, per apatia, m’hagués perdut aquesta enormitat de sèrie. És increïble trobar un repertori tan ampli de personatges genuïns concentrats en un llogarret minúscul. Des d’una societat uniformada, impacta descobrir l’autenticitat de Coiè d’Esterri, de Gregori d’Aulèstia, de la Sisqueta o dels germans Moreno, per no parlar dels ja difunts Sansa i Palanca, els veritables protagonistes del drama. I de tots els altres, no cal dir-ho, alguns amb el perill tatuat als ulls i gairebé tots amb un cutis envejable, tot i l’edat, el clima i que ben segur mai s’han posat protector solar ni res que s’hi assembli. Porta ha sabut extreure el millor i el pitjor de cadascun d’ells, els ha fet un retrat a l’ànima i els ha transmutat en personatges icònics, inoblidables. Ha investigat durant anys, s’ha mimetitzat amb l’entorn i es nota que ja el consideren un d’ells. També ha trobat pistes sobre la data de la mort de Sansa i ha posat els televidents en la posició del jurat popular perquè descobrim qui va matar –i per què– un dels cacics de Tor. Altres encerts del documental són el muntatge de les imatges antigues cosides amb els testimonis actuals, l’ús de maquetes per facilitar la comprensió de l’espai i fins i tot la banda sonora.
El costat més fosc de l’èxit, tanmateix, ha portat una corrua de visitants a Tor. Ara tothom vol dinar a Casa Sisqueta, amb l’esperança de fer-se una selfie amb algun dels personatges de la sèrie, sense adonar-se que no són actors ni el poble un decorat. Tor pertany a un món paral·lel que res té a veure amb la manera de viure i pensar dels urbanites que s’hi acosten com si es tractés d’una atracció turística. En cas de continuar així, l’essència de Tor té els dies comptats. Llavors tocarà entonar la fórmula pirinenca d’aixecament de cadàvers que consistia a preguntar al difunt: mort, qui t’ha mort?