El dolç no fer res

Una manera mediterrània d’entendre la vida és el que es coneix com el dolce far niente, una expressió que evoca les vacances, però no la mena de vacances atrafegades que consisteixen a anar d’aquí cap allà, carregar maletes, fer trajectes interminables i esperar hores en qualsevol sala d’aeroport –suats, bruts, cansats–, tot això per no gaudir gran cosa ni gaire estona d’uns quants llocs massificats que, de casa estant, hem imaginat meravellosos. El dolce far niente és més aviat veure passar la vida estirat en una hamaca de Le Sirenuse amb vistes al mar, amb les ulleres de sol posades i un aperitiu a la mà. Com diu la coneguda cançó italiana, Dolce fare niente, dolce rimandare, dolce far vacanza senza viaggi da organizzare.Podríem dir que aquest art rau a no fer res d’especial sense avorrir-se. Té molt a veure amb deixar les preocupacions a banda i, sobretot, descarregar la nostra rutina de compromisos socials i obligacions que, en realitat, no ho són tant. Sovint, el temps se’ns escola entre els dits i el dia a dia ens enreda entre urgències i objectius de productivitat. Llavors, cal trobar el moment d’aturar-nos i reflexionar, de deixar que el dolce far niente sigui un himne a la lentitud, un cant a l’art de viure sense pressa. No es tracta d’inactivitat, sinó de celebrar cadascun dels petits plaers que ens endolceixen la vida: observar la força de la natura, comptar les ones, olorar les fulles d’un llimoner o assaborir un bri de menta. Hi ha una bellesa especial en un passeig sense rumb, en fer un cafè improvisat amb els amics, en observar com el vent arremolina les fulles caigudes dels arbres. És en aquests moments, aparentment insignificants, on retrobem la serenor de saber-nos més humans que mai. El dolce far niente ens convida a desaprendre la normalitat d’estar ocupats constantment. Cal redescobrir el plaer de fer les coses a poc a poc, d’assaborir cada moment com si fos un bocí d’una vida deliciosa, d’emocionar-nos amb la quietud.Provem d’acceptar aquesta invitació al luxe de desaccelerar, a gaudir de la senzillesa. És un recordatori que la vida no ha de ser una cursa constant, sinó un viatge calmat. Es tracta d’aturar-nos de tant en tant i admirar el paisatge, de respirar profundament. En definitiva, es tracta de sentir-nos vius.