El jardí d’Epicur
Fa dos mil tres-cents anys, un grec originari de l’illa de Samos es va instal·lar als afores d’Atenes, en una casa senzilla amb un jardí tan fructífer que, a més de proveir el seu amo amb tota mena de fruites i hortalisses, va regalar a la humanitat l’ensenyança de com apropar-nos a la felicitat. De fet, el dia d’avui, el seu pensament és més vigent que mai, tot i que, sovint, ha estat mal interpretat. Epicur va assenyalar que el que ens allunya de la felicitat són quatre mals: la por al càstig diví, la por de morir, la por al destí i la por al dolor. En definitiva, el filòsof acusava la por d’impedir-nos assolir una vida plena, i no li faltava raó. Qui no ha deixat de fer alguna cosa que desitjava aterrit per la possibilitat de prendre mal? Qui no ha emprès un negoci paralitzat pel temor de perdre el patrimoni? Qui no ha fet realitat un desig temorós de rialles malicioses? Per combatre aquests mals que ens entorpeixen, va proposar els corresponents remeis, els quals, en conjunt, es coneixen com a tetrafàrmac: empaitar la serenitat (ataràxia), cultivar els plaers simples i l’amistat, ser amos de la nostra independència i controlar la por de perdre el que tenim.Viure discretament –allunyat dels centres de poder– practicar la moderació en tots els aspectes de la vida, mantenir-se impassible davant de qualsevol circumstància i cultivar l’amistat era la manera de viure d’Epicur. Aquesta vida tranquil·la, serena, tenia com a finalitat reduir el dolor i, per tant, incrementar el plaer. I, precisament, és aquest plaer malentès el que va molestar l’Església medieval, perquè el considerava pecat. Aquest concepte negatiu encara perdura avui en dia, per això es relaciona l’epicureisme amb la golafreria, amb el consum desenfrenat i irresponsable que arrossega irremeiablement cap a una vida desgraciada. Res més lluny de les pretensions d’Epicur, qui només volia celebrar la vida junt amb els seus amics, cultivar el jardí i assaborir els fruits que li oferia la natura. Tan sols pretenia demostrar que una vida senzilla, sense pors ni excessos, era el que més ens apropa a la felicitat, que podem ser més feliços amb molt menys, que ens podem permetre renunciar a una vida accelerada i ansiosa. En definitiva, lluny dels plaers sofisticats, somiava la tranquil·litat de l’ànima.