Desdibuixats

L’altre dia llegia que cada cop hi ha més escoles catalanes que dilueixen la celebració de Nadal per no incomodar la canalla cada cop més nombrosa que prové d’altres cultures. Preventivament, amb l’objectiu d’evitar les suposades queixes, es desdibuixen les tradicions més nostrades: només es canten les nadales que tenen la lletra més neutra, ja no es posa el pessebre i, en canvi, s’adopten elements com llums de coloraines, figures enormes de cérvols, elfs o qualsevol altre objecte com més refulgent millor que, sobretot, no faci gaire evident que Nadal és la celebració del naixement de Jesús, una festa cristiana. Amb el mateix propòsit de difuminar l’essència del que és nostre per no molestar els nouvinguts, a poc a poc, alguns ajuntaments eliminen les referències més tradicionals de Nadal, com el de Barcelona, que enguany ha decidit no muntar el pessebre que cada any –amb més o menys bon gust– decorava la plaça de Sant Jaume durant aquestes dates i l’ha substituït per un estel lluminós i enorme que no es pot dir que sigui lleig, al contrari, però té poc a veure amb la tradició d’anar a visitar el pessebre, portar-hi els nens i explicar-los què representa. Per sort, encara subsisteix el mercat de Santa Llúcia, davant de la catedral, on es poden comprar naixements, centenars de figuretes de pastors, el bou i l’ase, el riu de plata, l’àngel de l’anunciació, la casa d’Herodes i el caganer, que mai pot faltar. Així i tot, vist de fora, l’espai té un aspecte compungit, com si a penes resistís els darrers embats d’una societat girada d’esquena als costums, com si hagués perdut la màgia, lluny de la resplendor dels mercats de Nadal com els que, a la resta d’Europa, atrauen milers de visitants de tot arreu. Diuen que la manera més segura de no agradar-te a tu mateix és provar de complaure tothom. De fet, en realitat es tracta de l’autocensura pròpia d’una societat amb l’ànima empetitida i acomplexada, disposada a claudicar. Al final, amb la despersonalització de la cultura s’acaba per perdre l’essència d’un poble. Un país que s’avergonyeix de les seves tradicions i n’adopta d’exòtiques amb aquesta naturalitat i alegria no té futur i només pot esperar, més aviat que tard, perdre la identitat de manera definitiva per convertir-se en un trist desori que no agrada a ningú.