La finestra d’Overton
Determinades maneres de pensar que no fa gaires dècades la majoria social les acceptava sense discussió ara són menystingudes i, fins i tot, es rebutgen directament. Igualment, idees que abans eren tabú ara s’accepten com a naturals per gairebé tothom. Si algú es pregunta encara com és possible que una societat canviï de pensament amb la mateixa facilitat que es gira un mitjó, la resposta es troba en la finestra d’Overton.
El filòsof Joseph Overton (1960-2003) va explicar que si es volia que una idea impensable passés a ser tolerada, després raonable i, a la fi, predominant, s’ha d’introduir de manera que, encara que primer provoqui rebuig, es pugui anar acceptant en alguns dels seus punts per un nombre cada cop major de persones, fins que aparegui algú influent que es posicioni a favor d’aquesta i sigui capaç de convèncer més i més gent. La finestra s’ha de desplaçar, a poc a poc, des d’un extrem fins a la centralitat. Només quan ja s’ha aconseguit una massa prou gran de convençuts, arriba el torn de legislar a favor d’aquella idea. Finalment, s’imposa, no només com a bona, sinó com a legal i, sovint, defensar la postura contrària passa a ser punible. Tot això ve al cas perquè, de fa poc, ensenya la poteta un nou plantejament que avança de manera perillosa cap al centre de la finestra d’Overton. A les xarxes socials cada dia hi ha més joves que el defensen amb vehemència, i alguns influenciadors ja en fan proselitisme sense complexos: desenes de nois que en conjunt no sumen ni tres anys cotitzats –i uns altres amb moltíssims seguidors que s’han domiciliat en balnearis fiscals per no pagar impostos aquí– s’oposen al fet que la generació del baby-boom, cotitzant de tota la vida, cobri una pensió digna. També es queixen que els boomers “acaparen” pisos, només perquè molts tenen l’habitatge de propietat i, potser, un apartament a la platja, o perquè hagin heretat dels pares, tot això passant per caixa, és clar. En canvi, no els sents mai indignar-se per la mala gestió dels impostos recaptats, ni exigir acabar amb els evasors o l’especulació. Temo que, en poc temps, aquest debat ocuparà el centre de la finestra sense complexos i, un cop hi hagi prou massa crítica que l’accepti o el doni per irremeiable, a la maquinària legislativa ja li anirà prou bé.
