Entre el cor i la ment

Poques vegades ens aturem a reflexionar sobre el significat profund d’algunes paraules que utilitzem en el nostre dia a dia. Per exemple, el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), en la seva primera accepció, defineix “recordar” com “representar-se en la ment (alguna cosa passada)”, i a l’entrada de la paraula “rememorar” només la remet a “recordar” i en posa alguns exemples d’ús, és a dir, el diccionari relaciona directament el record amb la ment, el cervell o la memòria. Tanmateix, si ens hi fixem, hi ha una diferència subtil entre els termes recordar i rememorar, perquè recordar fa referència al retorn al cor (re-cor-dar) o al fet de tornar a passar pel cor el que, en el passat, ens va emocionar; i això és preciós, perquè fa referència als sentiments, és a dir, recordem allò que, algun dia, vam tenir a prop del cor, allò que va fer que bategués amb força. En canvi, el terme rememorar significa “tornar a la ment o la memòria”, de manera similar al remember anglès, que té un regust pràctic i sens dubte més fred. Alguna cosa similar ocorre amb els antònims de recordar, en italià: ells, a diferència de nosaltres, tenen dues paraules diferents que signifiquen oblidar i que també es relacionen amb el cor i la ment: la primera és la meravellosa scordare, que significa “treure del cor”, i l’altra és dimenticare, que vol dir “treure de la ment”, encara que, com ocorre amb el català, aquestes paraules sinònimes s’empren indistintament, sense tenir en compte la delicadesa del seu fons. Qualsevol de nosaltres que hagi viscut de prop el deteriorament progressiu que causen les malalties neurodegeneratives, com ara l’Alzheimer, s’haurà adonat que, en unes primeres etapes, el malalt s’oblida de les dades més prosaiques, com ara què ha menjat, com es diu el president del govern o quin dia de la setmana és. És a dir, a poc a poc, perd tot allò que té a veure amb la memòria, amb la ment. En canvi, sovint manté els records de la seva infantesa i joventut o, encara que no en recordi els noms, reconeix les persones estimades ben bé fins a les fases més severes. És bonic pensar que, en aquests casos, no venç el cervell –entès com a processador de dades– sinó el cor, el veritable dipòsit d’allò que algun cop ens va commoure.