Elogi de la prudència
El somni de gairebé tots els escriptors, encara que alguns no ho vulguin reconèixer, és publicar un llibre que es converteixi en un best-seller, és a dir, que encapçali la llista dels més venuts a tot el món, cosa força improbable que succeeixi, especialment fora de l’entorn literari anglosaxó. En canvi, hi ha una altra mena de llibres que, d’una manera discreta, però persistent, aconsegueixen una glòria més gran, perquè s’expandeixen més enllà de l’espai geogràfic: ho fan al llarg del temps. Es tracta dels long-sellers, els èxits editorials que durant segles no perden la seva vigència mentre van acumulant edició rere edició. Com a plus afegit, aquests darrers solen lluir una aura de prestigi, a diferència dels primers, els quals sovint tenen tanta vida com un foc d’encenalls ventat per una campanya de publicitat enginyosa.
Un d’aquests long-sellers és l’Oracle manual i art de prudència (1647), més conegut com L’art de la prudència, de Baltasar Gracián, un jesuïta i intel·lectual barroc de la Corona d’Aragó. Aquest llibre, gairebé de butxaca per la seva brevetat, conté 300 aforismes o consells sobre les diferents aplicacions de la prudència per triomfar en qualsevol àmbit de la vida. És clar que l’autor el va escriure per a la societat del seu temps –de cap manera es podia imaginar que quatre segles després encara seria útil– però, curiosament, gran part del seu contingut és tan eficaç com ho era llavors. A més, el llibre té la virtut que es pot llegir en l’ordre que es prefereixi, ja que cada precepte és independent dels altres. D’alguna manera és com tenir a mà un conseller savi, un oracle instantani que permet trobar una solució a gairebé qualsevol contrarietat que se’ns presenti, només a canvi d’un grapat d’euros. No en va, aquesta obra es recomana als alumnes de les escoles de negoci més exitoses del món, perquè els seus suggeriments són un fons d’armari per a la bona gestió empresarial.
Certament, vivim una època en què la moderació no és ben vista. De vegades, sembla que el món ha perdut el seny i que actuar amb tacte és cosa del passat. La sensatesa i la discreció tenen menys adeptes que la fama a qualsevol preu. Per això, petites joies com L’art de la prudència ens recorden que al final no venç qui fa més soroll, sinó qui perdura.
