Culpa, penitència i reconciliació

D esprés d’un altre estiu en què, de nou, hem aconseguit un altre sofertíssim ascens administratiu i després de més de 190 dies sense competició a casa, per fi ha tornat la Lliga al Barris Nord. Veure guanyar els Cavaliers de LeBron (només de LeBron) i tornar a renegar de Scariolo per guanyar una altra medalla olímpica està bé, però, no ens enganyem, el que ve de gust és acudir divendres sí i divendres també al “Barris” per veure (i si és possible disfrutar amb) el nostre Força Lleida. Després de la decepció de la temporada passada semblava del tot necessari un canvi radical que portés nous aires. El descens va ser qualificat com un accident. No hi estic totalment d’acord, en tot cas, va ser un accident que s’intuïa, que es veia venir. La renúncia a les mateixes idees i l’aposta per jugadors desconeguts només en comptades ocasions acostuma a sortir bé. La “culpa” del descens ha provat de ser compensada per la directiva amb determinació per emprendre un altre rumb, un altre camí diferent del que semblava irremissiblement agafat fins al 2018, i sabent aprofitar les circumstàncies federatives i polítiques. La consecució de la plaça a la LEB Or em sembla meritòria. És veritat que en alguns fòrums s’ha arribat a dir que ens movem millor en els despatxos que a la pista, però en definitiva, tot va bé si acaba bé. La “penitència” ha estat complerta àmpliament.

El millor inici en la història del club ha aconseguit la reconciliació amb l’afició i fa que, de moment, el bàsquet torni a ser objecte de demanda social. Però siguem realistes, el suport del públic (que no de l’afició) seguirà comptant en funció dels resultats de l’equip. En qualsevol cas, el que més m’ha alegrat en aquest inici de curs és l’ascens de categoria dels equips júnior i cadet. Aquest sí que és el veritable futur.