Model identificatiu

T

ot indica que els canvis produïts en el si del club seran a curt o més aviat a mitjà termini beneficiosos. La tornada de Borja Comenge ha de suposar aquest impuls cap a una altra manera de fer les coses que des de ja fa un temps era necessària. I encara que no és fàcil prendre decisions, en ocasions són imprescindibles, per doloroses que siguin. En aquests temps tan complicats per al bàsquet professional, és obvi que el model de gestió que era vàlid anys enrere ha de fer un gir.

Il·lusionar i apassionar el públic competint en una lliga en la qual s’ha constatat la pràctica impossibilitat de complir les condicions per ascendir és una tasca complicada.

Els clubs han de treballar amb la Federació i l’ACB perquè les condicions d’ascensos s’ajustin als temps actuals i d’aquesta manera garantir que els que es guanyin pujar a la pista puguin jugar, el pròxim curs, a la categoria superior. En l’esport professional, guanyar és l’objectiu prioritari per lluitar per l’ascens, i això genera més interès i dóna sentit a la competició.

En aquest marc, és més necessària que mai la identificació de l’aficionat amb la plantilla. Nodrir-se de jugadors comunitaris en detriment de nacionals no hi ajuda. S’ha d’apostar pels del planter i no d’una manera testimonial: cal donar-los els minuts necessaris per obrir-se un paper important dins de l’equip. Borja, amb bon criteri, està oferint als joves Rubín de Celis, Martí, Sevillano i fins i tot al júnior Bergadà una bona quantitat i qualitat de minuts, que és una bona inversió per a un futur pròxim. Completar la plantilla amb extracomunitaris de qualitat i que aportin espectacularitat al joc és prioritari per generar en l’aficionat l’interès que no aporta el model de competició.