LA CONTRACRÒNICA
Castigant els desafectes
Guillem Martí disputa una pilota amb un defensa de l’Atlètic Balears que l’agafa de la samarreta.
El Lleida no ha fugit d’estudi. Entre les diverses opcions que tenia sobre la taula per reconduir el tema de les penyes, ha optat per la més radical. Prohibir l’entrada al Camp d’Esports als més significats en les crítiques a la gestió de la directiva: abonats (controlables pel carnet) i no abonats (exigint el DNI a gairebé tots). Resultat: tots emprenyats i amb els crits contra la directiva que se sentien des de l’exterior del recinte. Poca estona, però es van sentir nítidament, almenys des de Tribuna.
El dolent del cas és que cal preguntar-se si aquesta solució era la més adequada, perquè tot i reconeixent que alguns dels crits que es van entonar durant el partit davant del Vila-real B (que, pel que sembla, es va convertir en la gota que va fer vessar el vas de la paciència dels germans Esteve) no van ser els més adequats, totalment censurables i, en qualsevol cas, susceptibles de ser portats davant de la Justícia, fa la sensació que amb la mesura d’ahir s’ha arribat a un punt sense retorn.
S’han cremat les naus i els ponts i, sobretot, han pagat justos per pecadors, eliminant de soca-rel aficionats exaltats i vehements i, amb aquests, d’altres que senten de debò els colors i que no deixaran de sentir-los, però segurament no tornaran al Camp d’Esports en les circumstàncies actuals.
Ahir Siviero, a preguntes d’un company, reconeixia que “a l’equip no l’afectava la guerra entre directiva i penyes, entre altres coses, perquè l’equip no pot fer-hi res, però que seria molt millor que les dos parts estiguessin unides en benefici del club”.
La directiva, convençuda que la raó està de part seua, s’ha mostrat expeditiva. Potser massa. Com sempre, tot és qüestió de formes: parlar-ho, negociar-ho, escoltar l’altra part sempre és millor que l’ordeno y mando, el que no està amb mi està contra mi. Aquests tics ja els vam viure fa molts anys. Aleshores, als que discrepaven se’ls anomenava desafectes. I se’ls castigava en conseqüència. Si això no s’arregla, cosa que no sembla que hagi de passar, anem pel mateix camí.
