Aquell altre 20-N

Han passat molts anys, massa fins i tot, d’aquell altre 20-N. Veníem d’una llarga etapa de foscor, de massa frustracions, de massa il·lusions truncades, però aquell dia vam recuperar de cop el somriure, l’autoestima, l’orgull de ser algú en el món del futbol.

Aquell 20 de novembre del 1993 el Lleida de Mané va ser capaç de guanyar al Camp Nou en persona el Dream Team de Johan Cruyff. Un equip de jornalers del futbol, almenys per comparació, va ser capaç de superar els Romario, Koeman, Laudrup, Stóitxkov, Bakero i companyia.

Ja veuen, fa vint-i-tres anys el Lleida es feia amb els grans. Anava als millors estadis i els cromos de la col·lecció de la temporada 93-94 prenien vida al Camp d’Esports i ser del Lleida era una agradablíssima sensació.

Ara, ja ho veuen, ja no juguem al Camp Nou sinó al Mini i pel Camp d’Esports ja no ve el Dream Team, sinó un grup de futbolistes amb enorme talent però que segueixen a Segona B i amb tendència a la indolència, a esforçar-se el just per guanyar i fins i tot amb martingales de veterà a l’hora de perdre temps o de frenar el ritme al contrari. És el futbol d’ara.

El Lleida, en l’altre 20-N, el d’ahir, no va guanyar. Va caure derrotat 0-2 i, com són les coses, amb dos gols d’un lleidatà, Marc Cardona, que als tres anys va deixar la boira i la Seu Vella per anar-se’n a Sanlúcar de Barrameda per fer-se futbolista i convertir-se en el golejador de l’Atlètic Sanluqueño de Tercera (19 gols en 36 partits i cap de penal). Té vint anys i ell solet va destrossar els de Siviero. Primer amb un toc, entre genialitat i tècnica, i després, a la recta final, amb una definició a la mitja volta només reservada als grans depredadors de l’àrea.

Una promesa més del filial blaugrana que probablement no arribarà al Camp Nou però que acabarà jugant a Primera. El Lleida, en canvi, va prolongar una setmana més la seua agonia.

En descens, el tercer equip més golejat i el quart menys golejador. Uns registres per posar-se a tremolar.