El general Hivern

Tradicionalment, l’hivern ha estat sempre molt dur per al futbol en el Lleida. És aquella època en què només els més irredempts espectadors són capaços d’aguantar les gèlides temperatures al Camp d’Esports. Són jornades en les quals l’equip sap que una part de l’afició està hivernant i que espera a la primavera per decidir, en funció de com estigui classificat l’equip, reenganxar-se en més o menys nombre.

El general Hivern acostuma a cobrar peatge a Lleida. De vegades, ha estat en forma de resultats, com passava en l’època de Mané, quan l’equip acostumava a tenir una davallada al gener, i habitualment ho fa sempre en forma d’espectadors. Per tant, aquest hivern es presenta molt dur per al Lleida. Els resultats ja no acompanyen i l’afició ja acudeix en escàs nombre a l’estadi, a causa del conflicte amb la directiva, el final del qual encara no s’entreveu. La situació és molt incòmoda, perquè el general Hivern és molt difícil de batre.

La història explica que exèrcits poderosos, com el de Napoleó al segle XIX o el de l’Alemanya hitleriana en el XX, es van estavellar contra ell. Els francesos pretenien dominar tot Europa, que res no s’escapés al seu control, i el continent, des de l’Atlàntic fins al Bàltic i des de Portugal fins a Itàlia, estava sota el domini gal. Sense tancar carpetes, Napoleó en va obrir una altra més, la de Rússia, a pesar que tenien un acord entre ells. Va entrar a Moscou, però va ser una victòria pírrica que va començar a marcar el seu declivi.

Un segle després, va ser Alemanya la que es va obsessionar a dominar Europa. També va obrir la carpeta russa sense tenir tancats altres fronts. I va tornar a topar amb el general Hivern. Ja ho diu el refrany: qui tot ho vol, tot ho perd. I ja ho diu el sentit comú: no hi ha ningú que guanyi sempre totes les guerres.

El Lleida té en aquests moments massa fronts oberts. En l’esport, com a la vida, es necessita sumar moltes coses per poder aconseguir victòries, però no en calen gaires per provocar derrotes.