Ho cridem amb il·lusió?

El company, i tanmateix amic, Dani Badía, ens va posar sobre la pista. Aquesta setmana, concretament el dimecres 14 de desembre, va fer trenta anys –Déu meu, trenta anys ja!– que es va escoltar per primera vegada al Camp d’Esports l’actual himne del Lleida. Bé, era l’himne de la Unió Esportiva Lleida. I el partit, un Lleida-Sanse, (així s’anomenava el filial de la Reial Societat) de Segona B. Va guanyar el Lleida 2-1.

I pocs dies abans, concretament el 10 de desembre, es va gravar el tema amb lletra i música del llavors entrenador lleidatà, Jordi Gonzalvo, en els vells estudis de Ràdio Lleida, al carrer Vila Antònia, en una maratoniana sessió que va començar a les set de la tarda i va acabar ben entrada la matinada. L’orquestra Harlem’s de Cervera va posar la música i el Cor de la Ronya, les veus.

L’himne, que per a satisfacció de Jordi Gonzalvo, que assegura que encara s’emociona quan l’escolta al camp, tot just ha envellit, l’hem escoltat centenars –milers?– de vegades a Segona A, a Primera i, per desgràcia, massa a Segona B. Ahir, en el fred i buit Camp d’Esports, davant del cuer Eldenc, pensava en altres temps en què la lletra s’ajustava, com a anell al dit, a la realitat.

“Un crit fort al vent, Segre i sentiment; les banderes volen, són la força de la unió i la grada esclata amb passió.” Alguns rivals, entre els quals Barça i Madrid, ho han experimentat a les seues pròpies carns...

“Blau al firmament, som la Terra Ferma, l’orgull de la nació.” Ara vivim del passat perquè la realitat és una altra. No hi ha públic, no hi ha resultats, no hi ha gaire joc... Tot resulta trist, gris, anodí i amb pocs motius per a l’esperança... Encara que l’himne roman. I qui sap? Potser podem escoltar-lo de nou amb la sensació que quan es produeixi “un revolt al sol, quan marquem un gol” el públic ompli les ara desertes grades del Camp d’Esports i torni a entonar a plens pulmons “som del Lleida, visca el Lleida, ho cridem amb il·lusió... El Lleida és el millor”.

Fins aleshores, bon nadal!