Olor d’ACB

El cap de setmana passat, concretament dissabte, amb motiu del partit de lliga de l’equip júnior del CN Tàrrega, que dirigeixo aquesta temporada, vaig tenir l’oportunitat de viatjar fins a Andorra. Per als que no coneguin la instal·lació, els equips de base juguen en un pavelló adjacent al que juga el seu equip d’ACB.

En arribar em vaig trobar amb Francesc Solana, el director esportiu. Després de les pertinents salutacions i valoracions, aviat vaig advertir la seua satisfacció cap a tot el que envolta el seu club. Era la vigília del partit contra Baskonia. Mentre l’equip preparava el partit, em va mostrar els canvis que s’havien produït al pavelló com a conseqüència de l’ascens a ACB. L’ampliació de l’aforament, les noves oficines, la sala de premsa, els vestidors... Quina enveja i alhora quins records! Olor d’ACB.

Cada temporada, la diferència entre ACB i LEB augmenta. Les condicions que s’imposen ara als equips LEB per ascendir aviat seran modificades perquè siguin assumibles per als clubs. Tot això, per al bé de la LEB, competició a la qual avui dia costa veure interès. Però també per al bé de l’ACB, que no ha de ser una lliga sense descensos.

Lleida no ha de descartar la tornada a l’ACB, i ha de preparar-se. En l’àmbit social, el club gaudeix d’una bona salut. Encara que ja ha plogut des del 2005, data de l’últim partit a la màxima categoria, els records encara perduren i l’afició dóna suport un dia sí l’altre també a l’equip.

A nivell econòmic s’està lluny. És necessari generar recursos, augmentar les aportacions privades perquè siguin el motor que permeti formar un equip més homogeni, menys volàtil i per tant més competitiu, que permeti lluitar per tornar a sentir aquesta característica olor d’ACB.