Una molèstia necessària

Un dels moments televisius d’aquesta última setmana va ser l’incident entre l’entrenador del FC Barcelona, Luis Enrique Martínez, i el periodista de TV3 Jordi Grau. La manera en què el tècnic asturià va perdre els papers per segona vegada aquell dia –la primera va ser el 4-0 que acabaven d’endossar al seu equip– ja supera les 200.000 visites a YouTube. Què volia que li preguntessin després d’aquella golejada? Deia el meu company, i tanmateix amic, José Carlos Miranda, i amb raó, que per a molts jugadors, entrenadors i directius, un periodista és un dany col·lateral, una molèstia que alguns no es molesten a dissimular.

El fet que els protagonistes de l’incident fossin un periodista de TV3 i l’entrenador del Barcelona va suposar un altaveu de repercussions mundials a una cosa que és més habitual del que sembla. A un jugador no li agrada la puntuació que li han posat, a un entrenador no li agraden les preguntes que li fan o a un president no li agrada una crítica.

De fet, les crítiques no agraden mai. Ningú les veu com un motiu de reflexió. Prefereixen l’afalac simple de l’apuntador. Per a ells, un periodista tan sols és util si tapa els defectes i engrandeix les virtuts. Bé, això també ocorre cada vegada més en política.

El periodista, aquest professional ben o mal remunerat, que pretén fer arribar als seus espectadors, oients o lectors el que succeeix abans, durant i després d’un partit, ha de fer moltes vegades el seu treball en condicions lamentables. Molts es posarien les mans al cap si veiessin com s’ha de treballar en massa camps de Segona B.

Falten endolls, taules, cadires... Però al periodista només li importa una cosa: fer la seua feina. Què hi fa dos hores d’incomoditat!!!

Quan Lleida va acollir la final de la Champions de futbol sala, el primer que van preguntar els membres de la UEFA al Barris Nord va ser des d’on treballarien els periodistes. Alguns això no ho pensen mai. Tampoc importa si per anar a una roda de premsa cal esperar-se al carrer. Plogui, faci fred o calor.