Aniversari (in)feliç

Aquest cap de setmana s’han complert els seixanta anys de l’inici de la primera Lliga estatal de bàsquet que, esclar, va guanyar el Reial Madrid. Van competir-hi sis equips de sengles clubs, quatre de catalans (de Barcelona) i dos de Madrid, i va durar només deu jornades. Encara que tan sols hagués estat per això, m’hauria encantat celebrar aquest aniversari amb una victòria dels nostres, però no ha pogut ser.

Després de l’estúpida derrota contra el Marín, semblava molt complicat redimir-se a la pista del Palma i la lògica s’ha imposat. Mai hem tingut la sensació de poder guanyar i, una vegada més, l’aportació d’alguns dels jugadors franquícia ha sigut insignificant. És una llàstima que, havent estat pràcticament tota la temporada en posicions de play-off, a hores d’ara resulti gairebé un miracle aconseguir-hi un bitllet. Ens ho mereixem i jugar les eliminatòries per l’ascens serviria per consolidar el projecte, el club i el bàsquet a la nostra ciutat.

En aquests moments decebedors, amb tres derrotes consecutives, prefereixo ser positiu i recordar d’on venim. L’horrorosa temporada anterior va culminar amb un altre ascens burocràtic (meritori) i amb la rectificació per part de la directiva respecte al responsable esportiu del projecte. Avui només necessitem continuïtat. En l’econòmic i en l’esportiu. La viabilitat del bàsquet passa ineludiblement per la no-dependència dels diners de les administracions o, dit d’una altra manera, per l’aportació generosa de persones i empreses. Aquest ha de ser l’objectiu. Sé que és molt complicat d’aconseguir, però no veig cap altre camí. Lleida tindrà el bàsquet que econòmicament es vulgui o es pugui permetre. Pel que hem vist les últimes temporades, jugar-nos la vida no se’ns dóna gens bé. Tant de bo m’equivoqui!