Menys fitxes, més educació

El futbol és ple de gestes èpiques, històries emotives de superació i gestos d’esportivitat que, al llarg dels anys, han ajudat a fer gran aquest esport, seguit amb passió per milions d’aficionats a tot el món.

Una d’aquestes històries realment boniques es va produir a Lleida dissabte passat quan un equip infantil de l’AEM, íntegrament format per noies, es va proclamar campió d’una Lliga en la qual tots els seus rivals són equips masculins. Una història que hauria de fer reflexionar més d’un que viu llastat pels seus prejudicis.

Per desgràcia, últimament el futbol està sent més notícia per la violència, sense sentit, estúpida i lamentable –hi poden afegir tants adjectius com desitgin i continuaran quedant-se curts– que es produeix a les grades, en partits de futbol base i el que encara és més greu, protagonitzada per pares de nens futbolistes, que sens dubte avergonyeixen amb la seua conducta.

“En aquests moments els pares són els que ens estan generant més problemes”, em confessava fa uns dies un directiu, avalat per diversos anys de dedicació a aquest esport.

Quan veig imatges com les que s’han ofert últimament a televisió, amb agressions entre pares, o quan en algun camp observo un energumen llançant improperis o discutint amb un altre pare perquè li han fet falta al seu fill, penso en el que ha de passar pel cap d’aquests joves futbolistes que només volen passar una bona estona i divertir-se.

Sens dubte, veure el teu pare pegant-se amb un altre pare o discutint totalment exaltat, es pot anomenar de qualsevol manera menys divertit.

En els últims anys els clubs de futbol base s’enorgulleixen d’haver tingut un creixement espectacular. Tenir més equips és sinònim de bona gestió. Però potser ha arribat el moment de pensar si val la pena tenir tantes fitxes, o és preferible presumir de tenir pares amb bona educació.

Amb la violència no valen les mitges tintes. El futbol, que genera històries tan humanes, no necessita energúmens a les grades.